Dofíns de riu

 Hi ha dofins que viuen en aigues dolces dels rius d'Amèrica del Sud, com el dofí de l'Amaçones o de l'Àsia, com el dofí del Ganges.

Els dofíns de Ganges viuen a les seccions profundes dels cursos mitjans i baixos dels grans rius de l'Índia, Bangladesh, Nepal i Pakistan. Tenen ulls molt menuts i els hi manca el cristal·lí, essent efectivament cecs. Tanmateix, vivint en aigües fangoses, els ulls, que només poden detectar diferències en la intensitat de luminositat, no els hi fan gaire servei a aquests dofins fluvials. La forma principal de detectar preses, així com els perills que s'atansen, és mitjançant l'ecolocalització. Mengen una gran varietat de peixos i crustàcis.
El cos del dofí del Ganges és relativament gruixut en la part central. Són generalment de talla petita i l'exemplar més gran que s'ha trobat feia 199 cm. Tenen un musell llarg i prim.
A causa de la contaminació i de la pèrdua d'hàbitat totes les poblacions de dofins d'aigua dolça es trben en perill d'extinció.

El dofí de l'Amazones (Inia geoffrensis) és un dofí d'aigua dolça endèmic dels sistemes fluvials de l'Amazones i l'Orinoco. És el dofí de riu més gran, el pes dels mascles adults arriba als 185 kg i poden mesurar fins a 2,5 m. Com a caràcter distintiu, els adults adquireixen un color rosat, més accentuat en els mascles.  L'aleta dorsal té poca alçada però és molt llarga i les seves aletes pectorals són grans. Aquesta característica, juntament amb la seva mitjana grandària i la falta de fusió de la vèrtebres cervicals, li confereixen una gran capacitat de maniobra per desplaçar-se pel bosc inundat i per capturar les seves preses.
Posseeix la dieta més àmplia entre els odontocets; s'alimenta principalment de peixos, dels quals s'han identificat 53 espècies diferents, entre els quals hi ha les corvines, Tetras i piranyes. Complementa la seva dieta amb tortugues de riu i crancs. 

Tres dones científiques admirables

Jane Goodall: és una primatòloga, etnòloga i antropòloga anglesa, coneguda arreu del món pels seus estudis sobre la socialització del ximpanzé. 




Rachel Lousie Carson: va ser una biòloga i escriptora estatunidenca. Va demostrar en els seus escrits els danys causats per l'ús indiscriminat d'insecticides com el DDT, i els seus perniciosos efectes en la cadena alimentaria.


 


Rosalind Elsie Franklin:  va ser  una científica britànica que va tenir un paper destacat en la major fita del desenvolupament de la biologia molecular, el descobriment de l'estructura de l'ADN. 

Les ratlles de les zebres



Un estudi publicat a la prestigiosa revista Nature.com sembla que pot aclarir definitivament una de les curiositats que més ha intrigat la biologia al llarg dels segles. Per què les zebres tenen ratlles? La pregunta ha portat de cap molts científics; fins i tot el mateix Charles Darwin, pare de la teoria de l'evolució, va formular una hipòtesi. Però no ha estat fins ara que un equip d'investigadors de la Universitat de Califòrnia Davis n'ha fet un estudi a fons i n'ha tret les primeres conclusions.
L'origen sembla que cal trobar-lo en les mosques. Concretament, en les mosques que piquen i que xuclen sang, com ara el tàvec o les tse-tse. L'estudi ha comprovat que aquest insectes intenten evitar les superfícies ratllades en blanc i negre. Les ratlles, per tant, han estat un escut natural de les zebres. Les picades han estat el motor de l'evolució d'aquests cavalls amb franges blanques i negres.
Per arribar a aquesta conclusió, els científics de la Universitat California Davis van estudiar les set espècies i subespècies de zebres, cavalls i ases repartides en diferents parts del món i van comprovar l'espessor, la ubicació i la intensitat de les ferides provocades per les picades de mosca. I el resultat va ser sorprenent. A les parts del món on els atacs de les mosques resulten més molestes, les zebres tenien més bandes al cos. És més, les zebres creen més bandes els mesos en què les condicions per a la reproducció dels tàvecs són més bones.
I per què les zebres tenen ratlles i els cavalls no? L'estudi conclou que, a diferència d'altres mamífers que viuen a la zona en les mateixes condicions, les zebres tenen el pèl més curt que la longitud de l'aparell xuclador de les mosques. Per aquest motiu són molt susceptibles a les picades.
Un dels responsables de la investigació, el professor de biologia Tim Caro, assegura sentir-se satisfet de les conclusions del treball. "La resolució d'aquesta mena d'enigmes evolutius augmenta el nostre coneixement sobre el món natural i ajuda a augmentar el compromís amb la seva conservació", ha assegurat.
Al llarg dels segles, els investigadors han mirat de treure l'entrellat a les ratlles de les zebres. Tradicionalment han formulat cinc hipòtesis: el camuflatge, la gestió de la calor, una funció social, evitar els paràsits o evitar les picades.


Clonació

Ha tornat a totes les portades el tema de la clonació humana, les cèl·lules mare i les promeses i els perills d’aquestes tècniques. El motiu ha sigut la publicació d’un treball on anunciaven que havien aconseguit “Cèl·lules mare embrionàries humanes derivades d’una transferència nuclear de cèl·lules somàtiques”.
La parrafada vol dir que han aconseguit agafar un òvul, treure-li el nucli, i reemplaçar-lo per un nucli provinent d’una cèl·lula de la pell d’una altra persona. Aleshores, aquesta cèl·lula ha començat a dividir-se com si fos un embrió. I d’aquí han pogut treure’n cèl·lules mare (que per això les anomenen “embrionàries”).
La tècnica inicial, substituir el nucli d’un òvul i fer que comenci a créixer com si fos un embrió, és, bàsicament la que es va fer servir per clonar l’ovella Dolly ja fa uns quants anys. En aquell moment es va parlar molt dels problemes ètics de la clonació humana, però malgrat que en altres espècies animals es van anar fent clons, en el cas dels humans la tècnica no funcionava, sense que en sabem els motius.
No funcionava fins ara, perquè aquest equip sí que se n’ha sortit. Una de les coses que s’anaven provant eren els factors de creixement, les hormones, les proteïnes que afegien al medi de cultiu. Sembla que afegir cafeïna ha resultat essencial per que la cèl·lula arrenqui a dividir, de manera que podrem fer unes quantes bromes sobre les utilitats insospitades del cafè.
La gràcia és que han aconseguit cèl·lules mare que són genèticament idèntiques que les del donant del nucli, de manera que amb elles es podrien refer (en teoria) neurones, cèl·lules pancreàtiques, cèl·lules musculars… de fet, com que són embrionàries, en teoria es pot aconseguir qualsevol tipus de cèl·lula per reparar qualsevol teixit malalt.
Tècnicament és un avanç fantàstic. Des del punt de vista de la medicina regenerativa obre unes expectatives immenses al menys a mig termini. Però, naturalment, reobre el debat sobre la clonació humana. I aquí m’ha sobtat una mica els arguments dels meus col·legues científics. He sentit dir que no cal patir perquè l’objectiu no és clonar humans. Perquè, quin sentit tindria? Perquè la tècnica encara no es gens fiable ni eficient. Perquè la legislació de la majoria de països no ho permet…
Que quin sentit tindria? Per a mi cap, però la gent clona els seus gatets i gossets, de manera que què no faran per clonar els éssers estimats? Estrictament serà una bestiesa i no podran recuperar aquelles persones en concret. Però això és un argument racional i sospito que hi haurà qui ho farà igualment. I si una empresa veu la oportunitat de guanyar-hi diners, algú dubta que ho faran? Només caldria una mica de propaganda confosa que empenyi a persones sense coneixements tècnics a pagar per aconseguir-ho.
Per cert. Heu pensat quants diners podria guanyar algú que tingués la patent de la tecnologia per fer-ho? I quines pressions faria per aconseguir lleis que ho justifiquessin? O que les autoritats mirin a una altra banda? No. No és un debat senzill i caldran arguments de més pes i també força seny, perque cal no oblidar que a l’altre costat hi ha qui s’oposa a qualsevol aplicació d’aquesta tecnologia, encara que sigui per curar malalties de tota mena.

La hipòtesi de Gaia


Segons aquesta hipòtesi, la Terra actua com un macroorganisme que es preocupa de la seva supervivència, i està formada per organismes vius i autònoms que interaccionen entre ells permetent la continuïtat de la vida. Per tant, Lovelock descriu a Gaia com a una entitat complexa, formada per la biosfera, els oceans i la terra, i que en conjunt conformen un sistema cibernètic, de retroacció, que cerquen un entorn físic i químic òptim per a la vida. Les condicions es preserven de forma relativament constant mitjançant un control actiu dels éssers vius, és, per tant, un sistema homeostàtic. Les idees en que es basa la hipòtesi són: • L’aire, entès com la composició de gasos i la seva proporció, és el resultat de la vida. • La temperatura de la Terra està regulada pels organismes o gaians. Aquesta idea es considera que no es pot provar i per aquest motiu segueix essent una hipòtesi. Els científics tradicionals estan en desacord amb ella, ja que no es pot comprovar científicament.

Origen de la hipòtesi

La primera formulació científica de la teoria es va fer a la dècada de 1960 pel doctor James Lovelock, que investigava de forma independent. Va ser desenvolupada arran dels seus treballs de detecció de vida a Mart, encarregats per laNASA.El que més va cridar l’atenció a aquest químic va ser la gran diferència entre les condicions de la Terra i la dels planetes veïns, principalment Mart i Venus. Arran d'aquestes observacions va formular la seva hipòtesi. Les primeres publicacions van ser fetes a principis de la dècada de 1970, la majoria d'elles en col·laboració amb Lynn Margulis, seguit l'any 1979, publicacions seguides per un llibre divulgatiu anomenat Gaia: A new look at life on Earth. El nom de la teoria, en honor a la deessa grega, va ser suggerit pel novel·lista William Golding, que convivia a la mateixa ciutat que Lovelock, Bowerchalke (WiltshireRegne Unit). Des de llavors, la hipòtesi ha estat recolzada per diversos experiments i ha permès noves prediccions, fets que inclinen a considerar acabada l'etapa d'hipòtesi i passar a anomenar-la Teoria Gaia.

Durant els seus primers anys, la hipòtesi va ser pràcticament ignorada. Un article publicat a la revista New Scientist, el 15 de febrer de 1975, així com una publicació en format llibre de la hipòtesi, The Quest for Gaia, va començar a atreure l'interès de científics i no científics. Encara actualment hi ha opinions d'acceptació i de rebuig importants.

La clonació de l'ovella Dolly

L'ovella Dolly (5 de juliol de 199614 de febrer del 2003), va ser el primer mamífer a ser clonat satisfactòriament a partir d'una cèl·lula adulta. Va ser clonada a l'Institut Roslin d'Escòcia on hi va viure fins que va morir als sis anys. El seu naixement va ser anunciat el 22 de febrer de 1997.
L'ovella va ser originalment anomenada amb el codi "6LL3". El nom "Dolly" prové d'un suggeriment per part dels professionals que van col·laborar en la concepció en honor a Dolly Parton i als seus pits, ja que va ser clonada a partir d'una glàndula mamària d'ovella adulta. La tècnica es va fer famosa, ja que el seu naixement es devia a una transferència nuclear de cèl·lula somàtica, en la qual és inserit un nucli en un oòcit desnucleat que és fusionat i esdevé un embrió. Quan la Dolly va ser clonada a partir d'una ovella de sis anys de vida va ser el centre de molta controvèrsia que encara perdura fins avui.

Després que la clonació es demostrés satisfactòriament pels creadors de la Dolly s'ha pogut clonar d'altres grans mamífers com els cavalls i vaques. La clonació és sovint considerada com a una eina prometedora per preservar les espècies en perill, normalment per aquells que no treballen en la conservació d'espècies.
Hi ha hagut alguns intents i molts suggeriments per a clonar animals extints, però en tots els casos on hi ha hagut recerca (thylacine, huia, Cabra pirinenca i mamut) no s'han obtingut resultats. En conjunt, l'únic benefici real de la clonació per a la conservació animal existeix en els casos de grans mamífers on les tècniques de transferència d'embrió ja han estat establertes i la tècnica podria servir per preservar un llinatge genètic estrany com el banteng de San Diego.



Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ovella_Dolly

Aigua a la Lluna

 La presència d'aigua a la Lluna és un aspecte de l'estudi de la superfície lunar. Una expedició lunar recent ha descobert la seva presència, però fins llavors es debatia la seva presència. Si hi havia aigua a la superfície del satèl·lit natural de la Terra no podia estar en forma líquida (la temperatura de la Lluna és força per sota del punt decongelació de l'aigua) i no pot persistir el vapor, car la seva gravetat no permetia la presència d'atmosfera. Tanmateix els científics des de 1960 han especulat que el gel pot romandre en aquest estat en els freds cràters de la Lluna que permanentment estan a l'ombra, en els dos pols del satèl·lit. Hi havia proves no concloents d'aquesta acumulació de gel es tenien fins que el novembre de 2009, la NASA finalment va confirmar que la sonda espacial LCROSS havia detectat una quantitat significativa d'aigua en el material expulsat, al pol sud lunar, per l'impacte d'un enginy espacial.
L'aigua i el grup químic hidroxil que està associat a l'aigua, poden existir en formes químiques lligades als minerals lunars (més que no pas com aigua líquida), i les proves suggereixen que aquest seria el cas en baixes concentracions sobre la major part de la superfície de la Lluna.
La NASA creu que l'aigua pot haver estat distribuïda a la Lluna en temps passats (a escala geològica) pel bombardeig decometes, asteroides i meteorits o produït de forma contínua in situ per ions d'hidrogen (protons) del vent solar quan impactaven amb minerals amb contingut d'oxigen.